Que es fotin

Vet aquí que, mentre una diputada llença una intrigant exclamació, al seu blog un professor de secundària jubilat diu: “Segueixo pensant que el nostre deure republicà és parlar bé dels polítics, fins i tot a pesar dels seus actes”. Més tard, als comentaris, especifica: “Parlar malament dels polítics és descreure de la nostra capacitat per escollir els nostres representants. Ergo… és apostar per un salvapàtries (Franco als seus ministres: “Hagan como yo y no se metan en política”) o per la democràcia orgànica“.

A les últimes eleccions generals hi va haver 24.590.557 votants que van emetre un vot; un 71 % de tots els que podien fer-ho. La resta es van abstenir, van votar en blanc o van donar un vot nul. Dins aquest 71 %, un 44% van votar la majoria absoluta: una majoria absoluta aconseguida amb, si fa no fa, el 30 % dels votants. S’acabava de fer, justament, una reforma constitucional (explicada aquí) ordenada de més amunt i aparaulada entre dos partits (amb una majoria, entre tots dos, que també poden mirar aquí). No hi va haver consulta, ni referèndum, ni acord amb altres partits que representaven altres votants. Hi havia hagut encara, anys enrere, la teoria del “vot útil”. Vora aquests dos grans partits, n’hi ha els altres que dèiem, més petits, que poques vegades han aconseguit pesar gaire (llevat dels conservadors catalans que, reunits en unes poques circumscripcions, poden saltar la tanca del sistema electoral); per això és més “útil” votar, en lloc d’aquell partit a qui votaries, aquell partit semblant al que votaries que tingui més possibilitats de guanyar realment. Al més sovint, es tractava de votar un partit que no votaries per evitar que manés un partit que encara votaries menys. Cosa que, per altra banda, creava una mena de cercle viciós: si hom vota un partit perquè pot guanyar, si ho fa prou gent, aquell partit guanya (amb l’únic argument a favor que pot guanyar). La profecia s’acompleix perquè hom ha dit que es compliria.

Amb tot això, hi ha força motius per dubtar de la nostra capacitat efectiva per escollir gent que ens representi al Congrés. Tanmateix, m’intriga la frase: “Que se jodan”. ¿Qui són “ells”? Encara més, dins el context d’un anunci de retallades, que presumiblement seria una política, per bé que desagradable i fins i tot contradictòria amb les promeses electorals que, en l’escenari més racional, van sustentar la citada majoria del 30%, necessària per sortir del mal pas, ¿què hi fa el verb “joderse”? (Passem per la RAE: a banda del sentit literal, “molestar, fastidiar”, o bé “destrozar, arruinar, echar a perder”; la paraula, de fet, té aparentment menys entreforcs que el “fotre” català)

Posem-hi, però, que no, que no calgués dubtar de la nostra capacitat per escollir els nostres representants. Ells, allà, són els nostres portaveus, aquells que fan allò que nosaltres faríem. I en tant que tenim la capacitat d’escollir-los, la nostra feina sembla acabar un cop escollits. Després, toca assumir-los com una creació nostra (tot i que, en el cas d’una diputada, esclar, hem escollit una llista tancada prèviament, confeccionada sovint a discreció). No se’n pot parlar malament o vindrà Franco, vaja. El “que se jodan” seria, doncs, una representació d’allò que hi ha darrere la diputada, i caldria assumir que ens està retratant en tant que ciutadans; és més, caldrà perdonar-li els seus errors.

Aquest retrat seria potser una concepció de la pràctica política no pas com a resolució de problemes sinó com a pràctica en contra. Les retallades no són per reduir el dèficit i recuperar l’ocupació i tot plegat sinó per fer fotre (i passo ara al mot català, més flexible) l’adversari. Un adversari que és un “ells” (¿la tercera persona indica que no són presents a l’hemicicle? ¿indica un “ustedes” que sí que hi és? ¿són la resta de partits? ¿només els socialistes?; segueixo veient intrigant aquesta persona verbal). Potser els qui pagaran la festa. Potser els qui haguessin pogut endur-se el mèrit per aplicar aquestes polítiques però no en van ser capaços (la frase no és “que os jodan”, sinó “que se jodan”, detall important; com diria Cela, no és el mateix “joderse” que “ser jodido”). Naturalment, és força curiosa la perspectiva de considerar que, si tots ells són representants capaçment escollits, i “ustedes” són els de l’altra banda de l’hemicicle, els representants d’una part de la població estan enviant a fer-se fotre als representants d’una altra part de la població, mentre els que no tenim ni veu ni vot útil ens ho mirem esparverats. I força més curiosa encara seria la perspectiva que “ustedes” sigui la gent que pagarà els impostos o afegirà un forat més al cinturó (ja prescindint, aleshores, de la distinció sobre qui ha votat a qui). O els propis aturats.

Hi ha, en qualsevol cas, un adversari. És com si els aplaudiments acompanyessin una victòria contra ell. És l’única cosa clara del cas, almenys des de la perspectiva de la diputada. I de qui s’hi veu representat.

Tot i que tot plegat és parlar per parlar: fet i fet, és força difícil que en una monarquia parlamentària existeixin “deures republicans”…

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en El dia a dia, Fenòmens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Que es fotin

  1. Carles Miró ha dit:

    L’adversari depèn de cada moment. De vegades són els gavatxos, ja veus.

  2. joantdo ha dit:

    Quin document, el vídeo que acompanya la notícia! Des de la foto amb Fidel fins al xampany francès!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s