(Vet aquí la primera part de “No se sap mai”, el text que em van encarregar per a l'”Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012″, i que en principi sembla que pretendria fer un balanç de la poesia catalana de l’any anterior. No cal dir que, si em tornessin a encarregar una cosa així, diria que no sense pensar-m’ho dues vegades. Tanmateix, m’hi vaig divertir molt. A banda de prescindir de les notes a peu de pàgina, força circumstancials totes elles, he modificat alguns petits detalls, bàsicament lingüístics; sóc incapaç d’escriure dues vegades el mateix text.)
No sé treure’m de sobre una determinada incomoditat, respecte a la tasca que m’han encomanat. Fer un “balanç” de 2011. Oscil·lo constantment: ¿qué té a veure el temps cronològic de la Història amb el temps dels poemes, que si ho són instauren la seva pròpia temporalitat? ¿Com unificar l’acumulació d’obres en curs, cadascuna d’elles estrictament individual, en una sèrie coherent que, en un segon moment, caldrà posar en relació amb el temps històric? Cal admetre-ho: si aquest balanç conclou amb una selecció de poemes publicats l’any passat, aquesta només pot ser conscientment arbitrària. Allà hi compartiré amb vostès les meves preferències, la meva “playlist”, si volen, de la poesia catalana de 2011, amb l’esperança que vostès hi acarin la seva. Que me la discuteixin. Potser ja és hora, contra certs victimismes, de dir que no estem obligats a aplaudir-ho tot. I contra d’altres, que ja ningú pot dir-nos què hem de llegir. Al cap i a la fi, enguany s’han publicat més de cent llibres de poesia, cadascun dels quals forma part d’una obra en curs que l’explica i situa, la qual s’integra en una o diverses tradicions que la sostenen. Tot plegat sobrepassa les meves forces (i, crec jo, les de qualsevol lector); a sobre, però, jo sóc jutge i part. Pretendre adoptar una perspectiva externa als fets seria una impostura, de manera que només els sé oferir aquest balanç si abans indico que és provisional, discutible i, en el fons, més interrogatiu que cap altra cosa.
Potser la primera pregunta és si la poesia encara cap dins del llibre. En una època de blogs, recitals als bars i vídeos a les xarxes, i fins i tot de sonets publicats cada dia a la premsa, la poesia arriba a terme per diversos canals, cadascun dels quals determina diverses formes de lectura, o més ben dit de recepció. Però sempre hi ha un límit determinat. Per exemple: potser recordaran que un poema que Joana Brabo va recitar al difunt programa L’hora del lector va ser utilitzat al programa Alguna pregunta més? amb celebrats resultats humorístics. Si Brabo partia d’un text molt simple (“Tu, tu, tothom”) que, transmès mitjançant la veu, l’expressió facial i gestual i els moviments de tot el cos, esdevenia quelcom més, en el segon programa les imatges del programa de llibres es combinaven amb un muntatge eisenstenià que ho recontextualitzava tot: el poema esdevenia un segon poema, que se’n reia del primer. Tot de gent, va descobrir, llavors, la poesia oral (saltant-se, esclar, tot de passos previs, tota una història de recerques i solucions que suturarien la solució de continuïtat entre els rapsodes clàssics i Brabo); però la rialla que la seguia ja no era el riure còmplice que durant anys ha acompanyat Josep Ramon Roig. Hi ha un decalatge aparentment insalvable entre uns poetes que, fins i tot en variants més discursives, han après a renunciar a moltes coses, i un gran públic que hi arriba de cop, sense entendre-hi res (però alhora, misteriosament, capta al segon els de vegades sofisticats mecanismes metafòrics que lliguen entre si les imatges d’Alguna pregunta més?).
Per altra banda, cal no oblidar la direcció de la rialla: un programa humorístic del prime time de la primera cadena catalana se’n riu d’un programa cultural de la segona cadena emès diumenge al vespre. El fort se’n riu del dèbil. Mentrestant la poesia, abandonada, fa mil tripijocs per existir. Quan el maig passat la policia va apallissar els qui acampaven a la plaça Catalunya, les càmeres dels periodistes, van enxampar-hi un parell de poetes, que van fer un resum immediat dels fets. D’aquell mateix context, dins del qual va fer-se un recital a micro obert, en sorgiria el llibre col·lectiu Ningú no ens representa. És divertit, però, comparar-ne la nòmina de participants amb el llistat d’ajuts a la creació literària concedits (o no) per la Generalitat de Catalunya, publicat uns mesos després. Viure a la intempèrie, amb un mercat galdós, sense el coixí de vendes que sostenia fins fa poc la narrativa, obliga a aquests contorsionismes. A buscar-se la vida dins un espai de possibilitats que també explica que un dels llibres més importants de l’any aparegués en edició no venal, editat per la Universitat Rovira i Virgili. Com si l’art més enfora del sistema l’hagués de sostenir, en virtut del seu foraviament de les lleis del mercat, el poder (en la mesura que la Generalitat sigui un poder, naturalment); com si el poder es veiés obligat a sostenir allò que el qüestiona, ja sigui a través de premis literaris, ja sigui a través de subvencions. Ni que sigui per fer-ne escarni.
¿Què és, però, la poesia catalana? ¿Quin ha estat el nucli temàtic, no sempre explícit, de la poesia catalana? Potser la seva pròpia existència. I la definició de país dins el qual podia existir. I això més enllà d’adscripcions temàtiques o d’escola: fins i tot el poema d’amor més íntim té, a la seva base, l’opció d’haver triat aquell idioma (i, com demostra el cas de l’últim Gimferrer, de confiar que l’altre el comprendrà). Però també la diea de país que aquell poema implica: l’opció per parlar d’amor, o no fer-ho, i de parlar-ne amb sonets, o amb cal·ligrames. Resulta temptador bastir un paral·lelisme: com més es transforma Catalunya en una mena d’invenció de Morel (o, tot reprenent una sovintejada imatge shakespeariana, en una illa plena de murmuris), en una fantasia de normalització, més poesia es produeix, en una multiplicació gairebé cancerosa; però alhora, menys atenció s’hi para, com si ja ningú es preocupés per allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes d’escriure.
Tot i que ja hem indicat per quines vies hom ho paga, en poesia no tot passa pels diners. Hi ha el voluntarisme de gent que hi perd hores sense veure ni un cèntim (ni la glòria: hi ha algun professor de secundària que, per amor a l’art, s’ha fet un fart de servir cerveses i muntar micròfons) i hi ha el voluntarisme que sosté bona part de la producció escrita, publicada i recitada: un diletantisme dominacal que només s’exigeix a si mateix allò que li és possible. Hom va a parar, doncs, a “l’abandonament, en una mateixa tendència, i el descordament dins un mateix gènere” que blasmava Foix en una de les proclames estètiques més plurals i obertes que sé recordar. És un engranatge fatal: de la pretensió d’obtenir un lloc baratet al Parnàs, de ser llegit sense llegir, hom arriba a la falsa idea que la poesia és fàcil de fer però difícil de llegir, des d’un complex d’inferioritat que en el fons no mostra cap respecte cap al lector (aquell a qui tota dificultat de lectura li és un homenatge). Tot acaba succeint dins un circuit tancat, no gaire diferent del dels amants de la ceràmica; i, com tots els espais tancats, on tot veritable diàleg (i el moment de conflicte que implica) s’entén com un atac personal, quan no resulta que ho és (recordin els involuntàriament divertits arguments ad hominem que sovintejaven durant el penúltim recanvi generacional), el resultat és l’avorriment.
¿Com és que Joana Brabo, però, va arribar a sortir a TV3? En virtut potser d’aquella dificultat de conjuminar temps històric i temps poètic, la poesia no genera “notícies”. Excepte potser quan el poeta (el protagonista d’aquest teatre buit) mor. En aquest sentit, enguany cal recordar primer que res la mort de Bartomeu Fiol, el qual, en braços ja de la consagració, acabava de publicar Carants, el quart volum de la seva obra poètica (on, a banda de Càbales del call, hi havia la vista enrere de Continuació i represa dels poemets de Montsouris i D’un cànon soterrat, i un nou llibre inèdit, Quòdlibets de coetanis que foren), així com la moet de Jordi Pere Cerdà i Anton Sala-Cornadó. I també, més inesperada i absurda, la de Salvador Iborra, un poeta valencià que havia publicat tres llibres; l’últim, Els cossos oblidats, el 2009. La poesia també pot ser notícia gràcies als premis, especialment el més sonat de tots, el Nobel. Cosa que, enguany, ens va permetre recordar que l’únic llibre del gran Tomas Tranströmer traduït al català va publicar-lo fa uns anys una petita editorial de Catarroja, anomenada Periferics; és, potser, el millor exemple de la relació actual entre poesia i editorials.
(Continua)
Fàstic 