Biblioteques

Durant molt de temps, he estat usuari de les biblioteques. Passa que llegeixo ràpid, i m’agrada, i la butxaca no dóna en cap cas per omplir el temps disponible. Un bon dia, em vaig adonar del canvi; però, igual que quan algú que veus cada dia envelleix, o s’engreixa, no sabria dir ni com ni quan va succeir. Jo mateix, de tota manera, sé que en un moment determinat hi havia vídeos, i discos. Encara més: amb molt bon sentit, eren pel·lícules i discos que no podia veure ni sentir enlloc. Films que fa temps que van passar per les sales de cinema, films que no hi passaran; música que no posen a la ràdio. Eren allà, i hi eren gratis; l’única condició era tornar-los en bon estat.

Enlloc més hagués pogut veure les pel·lícules de Godard dels setanta. Que són en algun cas totxos indigeribles; però jo necessitava comprovar-ho pel meu propi peu. I a més, d’allà passaves a Histoire(s) du Cinéma, un monument. Si volia veure The Dark Knight, en canvi (per dir una pel·lícula més que digna), n’hi havia prou amb anar al cinema de Roquetes (on la passaven doblada, què hi farem). Però haver pogut llogar abans The man who shot Liberty Valance em va permetre entendre millor (disfrutar més) la pel·lícula de Batman. Igualment, per allà vaig trobar discos de Kraftwerk que, quan als 40 posaven dia sí dia no aquesta cançó, em permetien estar sobre avís (sí, la millor melodia de Coldplay en realitat és de Kraftwerk).

Aquesta descoberta va anar acompanyada per un fenomen per a mi menys visible: la impossibilitat creixent de ser-hi gaire estona. Que cada vegada hi ha menys taules. Ja de quan estudiava havia deixat d’emprar les biblioteques per estar-m’hi. Sempre he estudiat (o llegit) a casa; “anar a estudiar a la biblioteca” em sembla més aviat una excusa per fer petar la xerrada (que és el que s’hi acaba fent), tot alleujant la mala consciència perquè demà hi ha examen i així almenys no estem al bar. En qualsevol cas, sigui com sigui: funciono millor a casa. A la biblioteca vas, agafes el que necessites i t’ho endus. Per això no em vaig adonar de com anaven reduïnt-se els seients.

Sí que em vaig adonar que en algun cas el continent superava el contingut. Sé d’una biblioteca, de construcció recent, aixecada sobre un passatge, amb una graonada enorme, i el terra de vidre, sobre aquell mateix passatge, a l’alçada d’un quart pis. L’efecte vertiginós et deixa bocabadat. I des del passatge hi ha vistes molt interessants de noies amb faldilla. Però en tots aquells metres no hi ha ni un sol llibre, i tampoc gaire gent asseguda; però l’efecte arquitectònic és impressionant. És a dir: no em vaig adonar de la qüestió de l’espai fins que aquest, reduint l’espai per estar-s’hi, no va reduir també l’espai per tenir-hi els objectes per guardar els quals està feta la biblioteca. Com un estadi de futbol on hi hagués una grada inutilitzable perquè hi posen un mur davant.

Diria que a la pràctica moltes biblioteques funcionen com a mediateques, però ja m’està bé. Com a mínim fins que no decideixin, en base a uns criteris econòmics que, en tant que llec en la matèria, em costa d’entendre (ja ho he dit al principi; hi vaig perquè anar-hi no em costa ni un duro, amb el benentès que és dels meus impostos que surten aquelles lleixes), que en lloc de Godard hi ha d’haver l’última pel·lícula de Vin Diesel. O en lloc d’Arnold Schönberg, Lady Gaga. És pura economia: Lady Gaga me la trobo arreu, Schönberg l’he d’anar a buscar allà (o pagar per tenir-lo, cosa que sobretot és un problema quan, a banda de Schönberg, també vols tenir Godard, i Dovlàtov, i l’últim de Josep Pedrals, i cal fer una tria). És també una qüestió de diversitat: no estic segur que Schönberg sigui intrínsecament millor (o més rellevant) que Lady Gaga, però, insisteixo, a la segona ja la conec (vaig tenir dues companyes de pis que es passaven el dia posant “Poker Face” en bucle, déulesguardiensaglòria), al primer l’he de buscar. Només per això, Schönberg ja és més interessant que Lady Gaga. Traslladat a la literatura: no estic segur que Maurice Blanchot sigui millor que Dan Brown, però quan tothom et bombardeja amb Brown, Blanchot et dirà alguna cosa que ningú més et diu.

Un bon dia vaig veure entre les lleixes El codi da Vinci. Era l’any de Dan Brown, però el llibre estava fet pols: una mostra de la demanda. El fet és que no em va fer nosa. Jo vaig allà a aconseguir de franc llibres que m’interessen, altra gent fa el mateix; ara mateix, m’enutja més la persona que hauria d’haver tornat una novel·la László Krasznahorkai a la biblioteca on vaig habitualment. I de vegades tinc la pruïja de rellegir, i de rellegir sovint; acabo comprant-m’ho. El Manuscrit trobat a Saragossa me’l vaig comprar, però és que anys abans n’havia llegit la versió més curta (i amb pròleg de Joan Perucho) publicada per Laertes; a la biblioteca del meu poble hi tenien gairebé tota la col·lecció de literatura fantàstica d’aquesta editorial. En canvi, seguint amb el mateix exemple, no vaig fer el mateix amb els llibres de Sherlock Holmes; amb un cop que els vaig llegir, em vaig donar per satisfet.

En una situació ideal, per a mi allà hi seria tot. Però no pot ser-hi. Una biblioteca, insisteixo, és el lloc on anar a buscar allò que no és enlloc més. I allò que ha de ser-hi. Com que tot no hi cap, ja hi som, doncs, amb el cànon (aquells llibres que t’enduries a una illa deserta). Tornem al principi: vaig a la biblioteca perquè la butxaca no dóna per tant. Però dóna. Senzillament, com deia pel mig, he de triar entre Sloterdijk, o Paul Auster, o Tina Vallès. I entre Sloterdijk o tres paquets de Ducados. O entre Tina Vallès i una joguina. Mentre no em decideixo, puc llegir Paul Auster per allà (¿cal dir-los que el que els deia de la diversitat també serveix alhora de gastar-se els cèntims? ¿per a què he de donar més diners a la gent que ha fet Torrente 4, que ja n’ha recuperat la inversió?); partint de la base que m’interessa més Paul Auster, o Tina Vallès, o Peter Sloterdijk, que un robot joganer. I, si fos al contrari, si m’interessés més el robot juganer, no dubtaria: a comprar-me’l.

Cosa que, al final, ha acabat en què algun llibre me l’he comprat, senzillament, perquè a les biblioteques no hi era.

Això sí: sempre he viscut de lloguer…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Biblioteques

  1. SM ha dit:

    Les biblioteques com a repositori de cultura minoritària, un concepte interessant. Si s’ha de triar entre aquesta o la cultura de masses perquè no hi ha pressupost per a les dues, jo també ho tinc clar. Però pot ser una opinió partidista. Algú podria argumentar que potser cal posar Dan Brown d’esquer perquè la gent descobreixi la Tina Vallès. O potser cal pensar que les biblioteques es paguen amb els diners de tots i s’ha de satisfer un ventall ampli del públic (que no vol dir només la majoria).

    Per altra banda, un Dan Brown llegit a la biblioteca és un euro menys que rebrà aquest multimilionari, mentre que la Tina almenys es podria pagar un cafè amb els drets d’autor percebuts quan algú passa per caixa enlloc de pel taulell de la biblioteca (i és que els autors minoritaris també hem de menjar!). Cal pensar en promocionar la venda dels llibre dels nostres autors, no només el préstec.

  2. joantdo ha dit:

    Bé, la referència a la illa deserta no era casual. A una illa deserta, habitualment, hi vas a parar després d’un naufragi…

  3. Tina Vallès ha dit:

    Sort que els seus comentaris no demanen que demostri que no sóc un robot. 😉

  4. Escafarlata ha dit:

    Quin post més embolicat… Cal comprar Tines i, en canvi, en Dan Brown hauria de cedir part de la morterada a Càrites…

    • Miquel ha dit:

      Però si ens posem tots a comprar tines, hi haurà un moment que també hauran de cedir part de la morterada, aquestes tines?

    • joantdo ha dit:

      Embolicadíssim! Ni s’ho imagina. Algun dia llegirà una cosa meva, ara com ara ignota, que potser no tindrà res a veure, i li vindrà com un dejà vu…
      Per altra banda, Miquel, quant al que passaria si es venguessin moltes tines, estic disposat a observa com ella ha d’improvisar una solució de compromís.
      Salut,
      j.

  5. Quinina ha dit:

    No he llegit el cos del text, però sí els comentaris. Només una apreciació ràpida: en Dan i la Tina sí reben drets d’autor dels llibres que compren les biblioteques, cas que els comprin, clar. En fi, ja hi tornaré, havent llegit el text.

  6. Tina Vallès ha dit:

    Primer que es venguin moltes tines, a biblioteques o casinos, tant és, i després ja miraré què en faig, de l’excedent. 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s