El mort i qui el vetlla

Mirin això:

Hi ha una cosa que sempre m’ha tret de polleguera: les faltes d’ortografia en els noms propis. La mania d’escriure “Sènia” en una època que els diccionaris són allà, per consultar en qualsevol moment els topònims, o fins i tot els noms comuns, i pots consultar com es diu un nom, aquí i a la Xina popular. Sobretot d’ençà que “sènia” ja no és un mot català (comprovin-ho si no em creuen). Enllà d’això, aquest acudit aparegut al Diari de Tarragona (sí, això ve de quelcom anomenat Diari de Tarragona; ¿com és que és en castellà?, deuen preguntar-se; qui sap: misteris de la província) no em fa nosa. No m’ofèn. Tampoc em fa riure. Des del primer dia que em van dir que Ikea obria una botiga a Tarragona que me la fan, aquesta broma. Està suadíssima. Però el primer cop que la vaig sentir vaig somriure; és cert, ja ens han fotut. El segon cop, menys. El tercer, ja no la vaig sentir. Enllà d’això: un humorista, que ha de fer un acudit cada dia, té tot el dret a posar-se amb tothom. Millor si se’n riu dels de dalt, esclar. Però no té cap límit: la seva funció és molestar, i malament si no ho fa. I en aquest cas la vinyeta no deixa de ser una variant caricaturesca d’aquest article (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/430099-la-senia-i-ikea.html):

El sector del moble de la Sénia, fins no fa gaire un fenomen insòlit de puixança econòmica a l’extrem sud de Catalunya, en tres anys ha perdut un 60 per cent de les comandes i vora la meitat de llocs de treball. Es tracta d’un pol de producció i de venda, amb una gran majoria d’empreses atomitzades que produïen mobles a preus raonables, afavorits pels menors costos salarials i del sòl.

Però el model, molt vinculat al desenvolupament immobiliari general, especialment a les zones turístiques de la costa, fa dies que ha tocat sostre. La pròxima implantació d’Ikea a Tarragona ha acabat d’encendre els llums d’alarma. Ja fa temps que la Generalitat presta suport al sector. Primer, reforçant l’estratègia comercial del nucli i declarant la Sénia municipi turístic perquè pogués obrir en diumenge. En paral·lel, amb múltiples assessoraments i suports per convertir-lo en un veritable clúster i augmentar-ne la productivitat i la competitivitat. I, el més important, creant el Centre Tecnològic del Moble i la Fusta de Catalunya a la Sénia.

Ara, els empresaris han fet la seva carta als Reis. Al costat d’alguna referència genèrica a la innovació i a la formació, el més rellevant és que sol·liciten que l’administració faciliti crèdits als qui vulguin comprar mobles i que els mobles obtinguin una desgravació fiscal similar a la de la compra d’habitatge. Quan han finalitzat les desgravacions a l’adquisició d’habitatge -tant per la despesa fiscal que comportava com per l’impacte inflacionista que tenia sobre el mercat de l’habitatge- i l’aixeta del crèdit públic amb prou feines alleuja una mica el tancament dels crèdits en general, les demandes dels empresaris del sector semblen una mica insòlites. Si, a banda de la crisi, la principal competència i model d’èxit és Ikea, potser que ens fixem una mica en el seu model de negoci, per veure si en podem extreure alguna lliçó. Es tracta d’un model caracteritzat per tres elements.

Primer, uns preus aparentment assequibles aconseguits gràcies als estalvis en la distribució, l’emmagatzematge i la comercialització i de tot plegat se’n vanten per donar credibilitat a l’origen dels preus baixos. Uns preus que també s’aconsegueixen en bona part per la substitució dels materials nobles tradicionals per d’altres de més barats i més fàcils d’industrialitzar i per la fabricació de gran part dels seus productes a països no europeus de costos salarials més baixos.

Segon, per l’atorgament al conjunt de mobles i parament de la llar en general -una altra innovació- d’una sèrie de valors, que els fan especialment atractius entre les generacions joves: innovació, sostenibilitat, durabilitat, racionalitat i capacitat d’emmagatzematge. I a més, la transmissió de la idea que els mobles no són per a tota la vida com abans, sinó per anar canviant-los, amb els complements i similars, amb una certa freqüència. I tercer, però no menys important: el disseny. Un disseny amb marca de país –Suècia- associat a la tradició del segle XX de grans arquitectes i dissenyadors nòrdics, amb la imatge de benestar i de qualitat de vida que s’associa a aquestes societats. Amb tots els productes personalitzats vinculant-los a un dissenyador concret, tot i que sigui desconegut i de nom impronunciable per a la gran majoria.

El sector n’ha d’aprendre, de tot plegat. Sigui per imitar el que calgui -reducció dels costos de producció, disseny i marca, atorgament de valors, integració del moble amb el parament de la llar- o per cercar oportunitats en els segments de mercat que queden lliures -disseny català i mediterrani, públic no exclusivament jove, centres de compra urbans, tracte més personalitzat, possibilitat de moble a mida… Això només serà possible si se supera l’atomització de les empreses del sector, amb la fusió o amb la creació de veritables consorcis que les facin funcionar com una sola companyia per a tots els elements centrals del nou model de negoci. Qualsevol altra opció du irremeiablement al fracàs.

La diferència és, naturalment, que això és un article d’economia (en un diari d’abast nacional) i allò un acudit (en un diari d’abast provincial). Són dos registres diferents per explicar la mateixa cosa: la instal·lació d’una multinacional del moble a la província és una putada per a les petites empreses locals. No és un fenomen gaire diferent d’aquest: http://lamarfanta.blogspot.com.es/2011/11/decathlon-inaugura-la-seua-botiga-de.html Se’n diu, també, globalització: el fet que, avui dia, la competència ja no és al poble del costat, ni a la resta de països europeus, sinó en llocs remots on hi ha una gent que fa jornades laborals maratonianes per una misèria, abaratint els costos. L’alternativa fàcil seria que hom posés traves proteccionistes; però, esclar: http://www.lamalla.cat/politica/article?id=1012598… I tampoc es resoldria res. Com se sol dir, “és el capitalisme, estúpid!

Rere l’acudit hi ha una ironia clara, on tanmateix seria molt difícil dir qui rep, si algú rep. A mi em costa dir-ho: ¿de qui se’n riu? ¿de l’empresari que és la víctima d’aquesta instal·lació d’una multinacional? ¿Dels polítics que ho han permès? ¿No hi ha com una ironia fins a cert punt tendra, en el dibuix del personatge, en el seu front espaiós, en la mirada trista, en la galta per afaitar, en la butxaca buida? ¿Un empresari del moble dibuixat com un individu normal, un “españolito de a pie”? ¿Un pobre individu? Hi ha fins i tot un comentari a peu de pàgina que intenta desfer l’ambigüitat: “quina llàstima que el benefici per als països nòrdics signifiqui una pèrdua per als països meridionals”, vindria a dir. Fent un salt qualitatiu, en aquesta pàgina web: http://www.manelfontdevila.com/ trobaran un geni que no necessita tantes explicacions. Allà els treballadors són nanets (la classe baixa), amb el casc fins al nas: una colla de putejats. En algun cas (http://www.manelfontdevila.com/2012/05/la-cosa-esta-fatal.html, al fons), la broma és MOLT semblant a la que ens ocupa. Però ningú s’ha ofès mai pel fet que fes broma sobre les seves misèries. Ni tan sols quan insinuava que potser se les havien buscat.

I tanmateix, hom s’ha sentit ofès per la caricatura, i ha enviat una carta al diari. Aquí la tenen:

Vist l’acudit que ahir, 14 de juny, va sortir al seu diari, li vull manifestar en nom de l’Ajuntament i, sense por d’equivocar-me, en nom de tot el poble de la Sénia, el qual represento, el nostre malestar i indignació per la poca sensibilitat que en aquesta vinyeta es manifesta.
No cal dir-li que el nostre poble no està passant uns bons moments pel que fa a la indústria, però en cap moment podem acceptar que d’això se’n faci burla, i molt menys de la forma en què ho ha fet el seu diari.
Potser vostès estan contents perquè l’IKEA s’instal·la en la població que el seu diari representa, i dic la seva població perquè, vista aquesta vinyeta, no crec que vulgui representar en cap moment poblacions de les Terres de l’Ebre i molt menys la Sénia.
Dit això, li demano que rectifiqui públicament i que s’ho faci mirar abans de publicar una vinyeta d’aquest tipus, perquè per damunt de tot està la dignitat d’un poble i de la seva indústria, les quals vostè no ha tingut en compte.
Han de saber que poble i empresaris lluitarem, com sempre ho hem fet, i que treballarem, a desgrat seu, perquè la Sénia torni a aixecar-se i ser el referent econòmic que sempre ha estat, alhora que no ens rendirem perquè gent com vostè vulgui, sinó tot el contrari.
Si la gent de la Sénia va aconseguir ser de les poblacions amb més dinamisme industrial de les Terres de l’Ebre, ho tornarem ha [sic] ser; si David va poder guanyar Goliat, la Sénia podrà fer front a qualsevol amenaça, vingui d’on vingui, perquè som gent lluitadora, perquè som gent emprenedora, i això que per a vostè probablement no significa res, per a nosaltres és un orgull, perquè som seniencs i el nostre poble es mereix tot un respecte que el seu diari no ha tingut.

És a dir: en plena crisi, amb el país intervingut, les vendes de mobles en davallada, el gran problema del meu poble és un acudit gràfic en un diari provincial (i provincià, certament). Hom se sent ofès i reacciona amb tota la serietat (una serietat solemne, enormement còmica); s’està una estona escrivint una carta. I la signa amb el seu càrrec. Una carta en nom de tots els seniencs (i per tant en nom meu, per cert). Representant-me. Imbuïnt-nos a tots d’aquesta mateixa serietat. D’aquesta gravetat solemne. Magnificant l’acudit. Posant-se a l’alçada de discutir amb una caricatura. Llençant un repte. “Ho tornarem ha ser”. Quan una broma, una ironia, una conya, només fan diana si algú se sent ofès. Quan algú va prohibir una portada d'”El Jueves” relativa al Rei, en van pujar les vendes; hi van trobar un filó. Igual que els francesos. Jo ja em veig tota la província de Tarragona rient a mandíbula batent.

En lloc de mirar què hagués fet un clàssic en aquest cas:

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El mort i qui el vetlla

  1. Escafarlata ha dit:

    En es meu poble va passar més o menys el mateix. L’any 90 (que en fa, de temps), un apoderat volia fer-hi un port esportiu, d’acord amb la Gene i carregant-se, esclar, un racó natural. Els que hi estàvem en contra, en vam fer una vinyeta humorística, a la revista local, i l’endemà ens queien bastonades des dels quatre punts cardinals. Bastonades, perquè els defensors del port esportiu defensaven el mateix que defensen els defensors de l’IKEA prop de la Sénia. Però el temps, la mà de morter del temps ha posat les coses al seu lloc: detractors i afavoridors, enguany ens banyem junts, estem junts a l’atur, en el mateix paratge natural. Salutacions.

  2. joantdo ha dit:

    Hi ha un matís que ho diferencia, crec: en el seu cas, són gent del mateix poble amb una disensió sobre cap on fer anar el poble, i en canvi aquí hi ha un detall, on no he entrat, que és la conflictiva relació amb la capital de província, cosa que on vol anar a parar és al fet (per a mi força secundari) que qui fa l’acudit són gent de fora. Los de capital. En realitat, sospito que la mateixa broma s’ha dit mil cops als bars de la rodalia. Però, ah, surt en un periòdic, ah, ho signa algú d’allà, ah…
    Després de tants anys fent acudits de caveros!
    j.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s