Bloomsday

Al principi de Dublinesca, Vila-Matas fa que el seu narrador, Samuel Riba, dibuixi una poètica:

Intertextualidad; conexiones con la alta poesía; conciencia de un paisaje moral en ruinas; ligera superioridad del estilo sobre la trama; la escritura vista como un reloj que avanza.

Aquesta poètica (que jo signaria ara mateix, si fos capaç d’escriure una obra a la seva alçada) deriva, diu ell, de la lectura de La ribera de les Sirtes, de Julien Gracq. I, tot i que Riba afirma haver-se’n oblidat aviat, la novel·la de Vila-Matas ja és una mica això. Allò que és curiós, però, és que Gracq té poques connexions amb el Joyce que, en certa manera, semblaria el cappare de Dublinesca. A En lisant en écrivant, el recull de fragments i lectures de Gracq, Joyce només hi surt un cop, i de passada: es tracta d’un fragment on es demana què vol dir que un escriptor t’agradi. I, després de parlar de Balzac, diu:

D’igual manera, “m’agrada Wagner” significa per a mi en realitat: suprimits Parsifal i Lohengrin, dels quals no n’arrancaria ni una nota, i parcialment Tristany, només em ve de gust explorar ara i adés en alguns motius, algunes escenes, alguns passatges orquestrals aïllats: La tetralogia, el seu clima, els seus herois, la seva intriga, són per a mi tan estranys com una saga traduïda del finlandès o de l’antic irlandès. Feliç aquell que, com Proust, pot aconseguir la immersió d’un nom i una vida, i després la seva reanimació, en una obra única, totalitzadora i sintetitzadora. També Joyce, que pot reduïr-se a Ulisses, o Musil. En els altres, en quasi tots els altres, ser “amats” significa en realitat que, de la seva substància, que van desitjar tan indivisible com incorruptible, el lector més fanàtic -traïnt-los profundament- en llença tanta, o més, com en guarda.

Joyce, doncs, “pot reduïr-se a Ulisses“. És un curiós forat en un text que, bàsicament, ve a dir que fins i tot dels nostres escriptors preferits tots en fem una selecció (i n’extreu una conclusió molt assenyada: la literatura no és una llista d’autors, sinó de llibres); excepte de Proust, autor d’una obra certament única i, diu ell, de Joyce i de Musil (on suposo que es refereix a L’home sense qualitats; tanmateix, jo si fos vostès correria a buscar “La portuguesa”, un relat inclòs a Tres dones), autors d’un únic llibre on no es pot triar. Però pel que fa a Joyce, Gracq prescindeix de la seua punta més extrema (Finnegan’s Wake) i dels seus inicis flaubertians (Dublinesos i Retrat de l’artista adolescent), opció aquesta última que sobta en algú que diu que el seu segle és el XIX. Perquè clar: Joyce no és l’autor d’una única obra. Prescindir de les altres tres ja és seleccionar; com amb Wagner.

I tanmateix, també aquella poètica vila-matiana semblaria adequada a la peripècia de Bloom. Especialment la seva escriptura que no només avança com un rellotge, sinó que s’hi emmotlla fins tancar tot l’univers en dues voltes a l’esfera, les dues voltes que al llarg d’un dia realitza la maneta; i el paisatge moral en ruïnes, el mateix que ja havia detectat des de Dublinesos: la “truja que devora la seva pròpia ventrada”.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Lectures i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s