L’atenció deguda

(Versió extensa d’un article publicat a Caràcters, número 54, gener de 2011)

Fa deu anys, al volum col·lectiu Sense contemplacions, Jordi Cornudella es reconeixia en una “poètica de lector”:

Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poemes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs.

Una mostra havia estat, poc abans, El germà de Catul: un recull de poemes acompanyats d’advertiments i excuses que, a banda de lligar els versos a circumstàncies personals, hi assenyalen cites i referències, en la línia del Catàleg general de Joan Ferraté. Ara, amb Les bones companyies, Cornudella capgira la balança, tot oferint un recull d’assaig acompanyats per poemes: concretament, una secció, “Encara que la terra”, amb set poemes propis (tot i que, dins dels assagis, en podrem trobar alguns més) i una secció final amb les versions en català dels poemes comentats a la part assagística: peces de la lírica grega arcaica, poemes d’Horaci (l’autor més àmpliament representat), de Properci, Marcial, Goethe o Frost. Aquesta secció final podria sembla un apèndix, però no ho és: com en el cas d’operacions semblants dutes a terme per Marià Manent o, un cop més, Joan Ferraté, el resultat són poemes catalans plenament dignes d’aquest adjectiu.

I alhora, aquesta secció final, “Versos llegits en vers”, dóna un tancament circular a un llibre que s’obria amb “Versos llegits en prosa”. La diferència entre les dues primeres seccions del llibre, la que tot just hem citat (i on les circumstàncies personals de l’autor només treuen el cap escadusserament) i “Notes i converses” rau en el creixent to autobiogràfic que prenen els assaigs, en un itinerari progressivament subjectiu que culmina en la tercera secció, la dels poemes propis. A “Notes i converses”, les interpretacins de Carnes, Riba o Jordi de Sant Jordi deriven explícitament de converses amb Ferraté, Perejaume o Toni Sala; les bones companyies dels grans poetes van en paral·lel amb les bones companyies dels interlocutors, dels còmplices, dels amics. Així, el llibre va des de la lectura pretesament pura, descontextualitzada, del principi fins a l’escriptura pròpia, abans de tornar a la lectura a través de la traducció. Una estructura molt conscientment travada que, alhora, es reforça amb ressons intetns (com si l’afició de l’autor per la música es reflectís fins i tot en això); així, una digressió secundària pot ser represa pàgines enllà, de la mateixa manera que el “Cant de flabiol” de Carner, comentat a la pàgina 113, acabarem descobrint més tard que era l’últim poema que va llegir Joan Ferraté.

Aquesta estructura del llibre desenvolupa una idea exposada en una de les notes de la segona secció, on després de reivindicar una interpretació dels textos escrupolosament respectuosa amb aquells, Cornudella es pregunta:

en la lectura més genuïna, ¿què fem sinó apropiar-nos-el [el text], amotllar-lo a la nostra experiència, integrar-lo -en tant que manifestació del discurs d’un altre jo- al discurs del nostre jo?

Per això, ja en el primer assaig, la “Incúria d’agost” carneriana es posava en relació amb la xafogor viscuda el 1996 a Cubelles; però també per aquesta idea d’apropiació, Cornudella es declara (i ho demostra) fascinat per la intertextualitat (depurada de les implicacions polítiques amb què va nàixer el concepte en Bajtin), per entregar-se tot seguit a la recerca de fonts i citacions, resseguint la història d’una sèrie de tòpics, traçant el camí d’allò que ell anomena, en un moment determinat, “ressons” (i per on fa un recorregut que va de Maragall a Ferrater, passant per Byron, Baudelaire i Frost), fins arribar a postular l’existència d’un “corrent que travessa cultures i segles i fronteres idiomàtiques”; i, per descomptat, autors.

Com no podia ser d’altra manera, el problema (empro el mot en el més positiu dels sentits possibles) sorgeix quan, més enllà de les seues exactíssimes lectures de textos concrets, Cornudella passa a la categoria i teoritza. Si “una xarxa de ressons lliga les obres per damunt d’estils, èpoques i gèneres”, de tal manera que nosaltres, segons com hi parem l’oïda (l’atenció és aquí un concepte fonamental) ens el podem fer nostre, ¿on rau l’autor? Comentant un poema d’Alcman, l’autor admet: “és possible que llavors el poema encara nodigués del tot algunes de les coses que diu avui, i que li hagi acabat d’ensenyar a dir-les, amb el temps, la mateixa poesia”. Cornudella, com feia Gadamer en la seva discussió amb Derrida, confia en la possibilitat de trobar una comunió emotiva a través del llenguatge (i diu, heideggerianament, “el llenguatge precedeix i depassa la raó”), però alhora es troba amb el dubte: ¿diu el poema el que l’autor volia dir-hi? ¿Diu el que jo hi llegeixo?

Tant en els primers assaigs, centrats en la visió del pas de les estacions en diversos autors, com en els poemes de la tercera secció, centrats en la degradació del paisatge natal, una qüestió anàloga capfica l’autor: en quina mesura qui percep el paisatge hi projecta estats anímics subjectius. És, altra vegada, el dubte de Foix: “¿Les imatges funestes / Eren en mi o en la natura brava?”. Així, Cornudella examina estampes paisatgístiques de Carner, comprovant com les quatre estacions de l’any s’hi corresponen amb les edats de l’home, o com la descripció de l’hivern acompanya o contrapunteja, en els lírics arcaics, les tempestes interiors del desig, mitjançant un close reading que, emprant els utillatges de la retòrica antiga, para atenció a la dispositio del poema, i a l’engalzament de ritme i sintazi, per mirar de veure què pertoca a la natura, en la seua objectivitat, i què pertoca a la subjectivitat del poeta. I la fal·làcia patètica (com ja advertia fa quinze anys un text sobre Carner, “L’espectacle cel cel”) esdevé el punt candant:

un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen

Semblantment, quan en els poemes dedicats a Perejaume el personatge poètica s’acara al terreny pairal, indica que hi veu

una impostura

per empeltar-hi desigs i records

per bé que finalment acabarà capgirant la relació per trobar una sortida a l’atzucac, mitjançant una hipòstasi de la natura. Així, si abans els autors s’inserien en una correntia transpersonal que era la tradició literària, aquí afirma:

Tot es pertany i hi pertanyem nosaltres:

som de la terra com l’arrel i el roc

En aquests poemes, una degradació paral·lela afecta la terra (on s’ha construït un camp de golf) i el llenguatge (que es va castellanitzant), el lloc i els noms. Justament a Oïsme de Perejaume (no és casual que els poemes li vagin dedicats) llegíem:

En altra manera no podrien ser trobats els noms que posant-hi l’atenció deguda. Us heu aturat mai en un indret a escoltar quin nom us diu? (…) Noms i més noms, la figuració dels quals és exclusivament l’indret que designen.

Si els set poemes dedicats a Perejaume podrien ser un comentari d’aquest fragment, l’atenció que s’hi evoca és la mateixa que posa Cornudella a llegir els rengles clàssics amb què s’escriu; com deia algú, a tenir fills l’autor hi ha posat, com abans Ferrater i Riba, molta cultura.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Arxius, Caràcters i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s